Les masies de Samalús

L’skyline de Samalús està format per petites i grans cases de pagès, disseminades per tres veïnats: el Veïnat de Dalt, el Veïnat de Baix i el Veïnat de la Riera. Fa pocs anys, al voltant de l’Església de Sant Andreu, es van construir una quarantena de cases unifamiliars, que han alterat una mica aquest paisatge idíl·lic i bucòlic que encara es conserva a la resta del poble.

La masia, molt més que una casa

Totes les masies de Samalús tenen un nom, conegut per la majoria dels habitants del poble i emprat normalment quan es fa referència a la família que hi habita. Així, si parleu amb algun dels vilatans, no us estranyeu si se us presenta com “la Núria de Can Coch” o “en Jordi de Can Pep Miquel“, o bé us envia a buscar “en Lluís de Can Vallfigueres” o “la Maria de Can Miquel de la Riera“. Els noms de les masies de Samalús no han canviat des de fa segles, malgrat siguin habitades per nous propietaris o s’hagin fet modificacions en la seva estructura. Això no és pas casual i ens parla de l’arrelament dels seus habitants a una terra i a una nissaga familiar. Com diu Salvador Llobet, el millor estudiós del Montseny, “la masia és, doncs, no un habitatge qualsevol, sinó una institució jurídica i econòmica de categoria pròpia, amb les seves dependències, els seus camps de conreu i els seus drets” que li confereixen una personalitat pròpia. La família que hi habitava, que se sentia estretament vinculada a aquella casa i  a aquella nissaga familiar, treballava i s’organitzava per tal d’explotar els recursos naturals del seu entorn, agrícoles, ramaders i forestals. La masia, com a construcció, tenia espais dedicats a l’habitatge de la família i altres per al desenvolupament d’aquestes activitats econòmiques. El costum de l’hereu, que a la mort del pare rebia tot el patrimoni familiar, assegurava la continuïtat del mas i la unitat dels camps de conreu i pastures. A Samalús predomina el tipus de masia coneguda com a agrícola o cerealista. Idealment, es tractava d’un edifici de tres cossos amb planta baixa i un o dos pisos sobreposats. A la planta baixa hi havia el vestíbul, el celler, la cuina menjador i els estables per als animals. A la primera planta s’hi trobaven la sala, els dormitoris i el graner. La darrera planta estava ocupada per les golfes, el graner i la pallissa. Al costat de la masia podien haver-hi cossos afegits, en els quals hi havia la cort, el corral o la pallissa. Al costat de la casa pairal n’hi podia haver una altra de menors dimensions, la masoveria, en la qual hi vivien els masovers. Evidentment, amb el pas dels anys i les transformacions culturals i socioeconòmiques, les masies s’han anat transformant per adaptar-se a les noves necessitats i desitjos dels propietaris.

​Les masies amb més solera de Samalús

Les masies amb més solera de Samalús es remunten al segle XVI. Efectivament, abans d’aquest moment, hi havia població agrícola que vivia dispersa pel camp. Tot i això, no és fins al segle XVI que trobem els vestigis més antics de cases de pagès al nostre poble. Això és així perquè aquest va ser un moment de pau al camp i prosperitat pagesa, que va permetre una forta activitat constructora i la renovació de l’habitatge rural. El mas o masia és una construcció característica del 500 i que ha perdurat fins als nostres dies. L’efervescència constructora es va estendre fins al segle XVIII. Anterior a aquestes dates, només trobem Can Santa Eugènia, que es remunta al segle XIV. La masia està situada al costat de la capella que porta el mateix nom.

Algunes de les masies més antigues de Samalús, i que tenen elements arquitectònics que ens permeten situar-les al segle XVI, són Can Berenguer, Can Cavaller, Can Flaquer, Can Julià, Can Mascaró, Can Parera Nou, Can Prat, Can Pujades o Can Bori.

Del segle XVII trobem Can Masseguer (tot i que el cognom es documenta des dels segles XV-XVI) i Can Parera Vell. Del segle XVIII, hi ha Can Bot (tot i que el cognom es documenta des del segle XVI),Can Caseta, Can Samon, Can Torrents (que ja apareix citat als fogatges del segle XVI), la Casera d’en Serra, i la casa de Vallfigueres.

Font:
Elisenda Barber i Pou (historiadora)