Església de Sant Andreu de Samalús

L’església de Sant Andreu de Samalús va ser construïda durant la primera meitat del segle XI.  Es tracta d’un edifici romànic del segle XI, possiblement construït sobre les restes d'una esglesiola primitiva. Llavors era un temple romànic d'una sola nau que guarda íntegre l’absis semicircular primitiu, format per 7 plafons amb notables arcuacions llombardes i lesenes cadascun (són arquets de mig punt, iguals i continguts) i separats per lesenes, amb tres finestres romàniques. Damunt de cada plafó, com si l'edifici s'hagués volgut aixecar per a convertir-lo en una església castellera, hi ha una finestreta espitllarada.  

A partir del segle XVI, una època de bonança econòmica i pau al camp català, el temple es va començar a modificar flanquejant el temple de capelles cobertes amb voltes d’ogiva. El 1580, tal i com demostra una inscripció a la façana principal de l’església, es va obrir o modificar la porta d’entrada.

Més endavant, al segle XIX, es van afegir les capelles laterals a l’interior de l’església, la sagristia i altres dependències parroquials. El campanar i l’absis, en algun moment al llarg d’aquests segles, també van patir modificacions i es van sobrealçar. A la dreta del temple hi ha un petit cementiri, en el qual reposen les restes dels veïns i veïnes de Samalús morts al llarg del temps.

Del campanar primitiu es conserva la part baixa, el primer cos, rematat amb tres arcuacions llombardes a cada cara i amb una finestra central. El segon cos del campanar també és romànic. I el tercer cos, més modern, possiblement del segle XVI, té un finestral amb un arc de mig punt a cada costat per a les campanes, i està acabat amb merlets i gàrgoles per escopir la pluja que cau al terradet. Tota l’església i en particular l’exterior de l’absis han estat objecte de restauracions.

La parròquia de Samalús

L’església de Sant Andreu de Samalús és un testimoni de les característiques del poder a la Catalunya medieval, concretament del nou poder feudal que va emergir a partir dels segles X i XI. En aquells segles, es va consolidar una aristocràcia local, laica i eclesiàstica, que va construir unes potents arquitectures per posar de manifest el seu poder i domini social (fortaleses, temples i cenobis). Al capdavant d’aquesta aristocràcia, hi havia les dignitats comtals, hereditàries i adscrites a un territori concret. El Vallès, des de finals del segle IX i principis del segle X, formava part del comtat de Barcelona. Els comtes de Barcelona cedien als seus vassalls, nobles i senyors feudals, la jurisdicció i drets sobre parcel·les concretes del territori. Els camperols que hi vivien havien de pagar les rendes a aquests senyors feudals, que també administraven justícia a la zona (feien les lleis, controlaven els serveis, cobraven els impostos, etc.).

En el cas que ens ocupa, la primera notícia escrita de la parròquia de Sant Andreu de Samalús es remunta a l’any 1059, en un document en el qual els comtes de Barcelona, Ramon Berenguer I i la seva esposa Almodis de la Marca, confirmaven que la parròquia pertanyia al noble Mir Geribert i que formava part del feu comtal del castell de Montbui. Un any més tard, un altre document tornava a parlar de Samalús. En aquest cas, el bisbe de Barcelona va cedir la parròquia a la segona esposa de Mir Geribert, Guisla de Besora, i als seus fills. A redós de la parròquia de Sant Andreu es va anar aglutinant la població de Samalús. Encara avui està formada, principalment, per masies disperses.

Font:
Gran Enciclopèdia Catalana
Elisenda Barber i Pou (historiadora)
Pere Comas (geògraf-historiador)