Poblat Ibèric del Puig del Castell de Samalús

Una de les joies més preuades de Samalús: Les restes arqueològiques d’un important poblat ibèric habitat fa centenars d’anys pels nostres avantpassats.

El jaciment del Puig del Castell es coneix des de l’any 1955, tot i que la seva importància havia passat desapercebuda fins a l’inici de les excavacions l’any 2011. Destaca pel seu bon estat de conservació i, encara que tot just s’ha endegat la recerca, el jaciment ja pot ser visitat parcialment per contemplar les seves restes.

Sabem que el poblat es trobava al cim i vessants d’aquest turó a de 631 metres d’alçada sobre el nivell del mar, ja dins el massís del Montseny. Aquesta ubicació no era casual, perquè es buscava garantir les facilitats defensives que conferien els llocs elevats de difícil accés, així com tenir una visió privilegiada de la plana vallesana.

El poblat va ser habitat pels íbers, que fou una civilització que ocupà bona part de la façana mediterrània peninsular i més enllà, des de mitjan segle VI aC fins la seva dissolució, degut a la conquesta romana. La tribu ibèrica que ocupà la plana vallesana i la costa central des de la Tordera al Llobregat, foren els laietans. Vivien principalment del conreu que practicaven a la propera plana i bona part de la producció anava destinada al comerç, ja fos pels grecs, cartaginesos o romans.

De les característiques urbanes del poblat encara no en podem dir res, però sí que comencem a conèixer prou bé la seva imponent fortificació. Al llarg del segle V aC es bastí en aquest turó una muralla de grans dimensions que tancava una superfície de 4 hectàrees. Aquesta fortificació estava protegida per nombroses torres que conferien al lloc unes característiques defensives espectaculars. Malgrat tot, el poblat fou abandonat definitivament a mitjan segle I aC i el poblament, ja romanitzat, es desplaçà a la plana.

La importància d’aquest indret també s’ha vist reforçada per la identificació del Puig del Castell amb la desapareguda ciutat de Lauro. Sabem que en aquestes contrades hi havia una ciutat que encunyava moneda ibèrica des de mitjan segle II aC, i malgrat que tothom la cercava es resistia a ser descoberta. El topònim de Llerona, hereu de Lauro, ja feia intuir que ens hi trobàvem ben a prop. I atenent la dispersió de les troballes monetàries aparegudes a la zona, com el tresor de Cànoves amb la majoria de monedes de Lauro, així com per la referència a les cites històriques que exalçaven el vi produït a la zona de Lauro, ens fan pensar que només calia trobar un jaciment amb el potencial suficient per ser identificat amb la ciutat perduda de Lauro.